El procés gripal de Telecinco

Heus aqui un post de temàtica televisiva, amb confessió inclosa: aquest any segueixo l'Operación Triunfo amb freqüència i atenció.

Si l'enganxo no desconnecto fins que comença una de les grans obres de la maligna maquinaria comercial i de màrqueting de Telecinco, la ex-progre cadena privada ara una consumada necrofílica. Aquesta gran obra es el Chat de OT, que després de tot posa les coses al seu lloc i em fa recordar que aquesta cadena enllaça els seus programes com una tela d'aranya fins enganxar-nos amb qualsevol cosa gens interessant.

I no cal mencionar la cançó d'Adelante, un casposa cançó amb l'objectiu de crear hipoteques.

Malgrat un inici que semblava preveure un programa en decadència, amb cançons (diria que millor dit imposicions musicals) marcadament comercials, i una gran majoria de concursants que des d'un inici s'intuïa que esgotaven els seus últims cartutxos de fama, el programa va donar un gir interessant en quant van adonar-se que el rollo llatí Bisbal-Bustamante ja fa bastanta pudor i no entrava més socialment, i que s'havia de tirar de clàssics. No parlo només d'un Sinatra, sinó també de Queen o els Rolling Stones. Això en temps de Rosa de España era impensable. No nego que de tant en tant colen el de sempre....

Però el veritable cop d'efecte ha sigut el fitxatge (diria que amb contracte temporal) del Risto Mejide, un sabi de la mercadotècnia que amb un paper força exagerat i senzill aconsegueix enganxar a l'espectador fins i tot en els avorrits moments de les votacions del jurat. I tant és el seu poder que ha aconseguit que sigui un dels moments més interessants del programa.

Tot i pensar que ell era el veritable "producte" de Telecinco, cosa que encaixa i molt amb l'estratègia de la cadena, hi han petits detalls que em fan pensar que és un personatge que en moments s'els hi escapa de les mans.

I al programa del dijous passat va haver-hi un moment molt interessant. Jesús Vázquez conduïa de manera magistral un discurs sobre el mal que la pirateria fa a la música, que ja no es poden comprar grans vaixells i no els arriba per a la coca més pura. Una manipulació que pretenia fer-nos sentir malament, però que ja no cola.

A la que va tenir paraula, el Risto, del qual no sé si n'està a favor o en contra, va comentar que no es té en compte que si la gent pirateja és en gran part pel desorbitat preu dels cd's. I de productes ell és qui més sap. També va comentar que ja era hora de que els intermediaris deixessin de fer-se rics, que son la veritable causa de l'elevat preu i la baixada de vendes.

Personalment no crec que siguin els millors motius per defensar la baixada de vendes, però atacar al medi des del propi medi em va semblar genial. La gran gula de Telecinco de voler menjar de tots els pastissos li va sentar malament, tant que un petit virus va alterar per uns moments l'estabilitat del programa i el públic el va aplaudir durant una força estona. El simpàtic presentador fins i tot li va donar la raó. Llàstima que no estigués allà al plató Kike Santander. Una veritable llàstima.

Però també em fa gràcia la seva excessiva sinceritat. Val, que és ofensiu, i no te control, però ha dit grans veritats en molts dels aspectes, tals com alguns dels vestits, la escenografía, els moments sorpresa-sorpresa o la pròpia imatge d'artista que considera que s'ha de donar. Tan ofensiu que crec que ha cambiat alguns dels tòpics que ja arrossegava el programa. Bo seria que seguís en següents edicions posteriors, si es que s'en fan, cosa que dubto, malgrat el seu pobríssim i forçat estereotip.