Si lo crees, lo eres
Últimament parlem molt sobre el tema de la seguretat en tu mateix.
En aquest post, intentaré explicar la meva opinió.
Jo crec totalment en la popular idea de “si vols, pots” o “impossible is nothing” com diu una campanya de publicitat, però em centraré mes en el “si t’ho creus ho ets”.
Tu pots portar una americana i uns pantalons molt lletjos, una camisa hortera i una corbata cridanera sortida d’un videoclip dels vuitanta, però si tu t’ho creus, la gent et mirarà amb admiració.
A continuació intentaré exposar un exemple pràctic sobre la teoria de la seguretat.
Suposem un home jove F de entre els 23 i els 28 anys i posem que treballa al departament de suport informàtic d’una immobiliària o una asseguradora (per a posar un exemple). Ell veu com el seu company D, posem que es un comercial, que ha intimat amb totes les companyes, “causa furor entre la muchachada” i té rècord de vendes (això últim no ho sabem del cert). F no entén res doncs D no utilitza bé els temps verbals acabats en amos (jugamos => juguemos), la seva cultura està entre el fitxatge de Henry i la destitució de Capello, vesteix amb uniformes de mafiós barato, un cinturó de pell d’algun estrany rèptil i sabates a conjunt que semblen tretes d’una tenda de lloguer d’esquís, intenta pentinar-se com un jugador de futbol i utilitza ulleres d’aquestes que venen a la platja.
La teoria confirma que aquest subjecte pot portar la roba més lletja i extravagant que pot trobar a la secció de trajes del zara, però en canvi ell es creu que es menja el món.
D’aquest cas es poden treure dues possibles explicacions, la primera queda fora d’aquest plantejament i explicaria el perquè de les companyes de feina però seria un tema físic i genètic. La segona és la que ens preocupa en aquest post, aquest personatge s’ho creu i això li dona seguretat. Ell entra per la porta amb aquell uniforme horrible, aquella palm últim model que no sap fer servir més que per a mirar l’hora i fer alguna fotografia de les noies que..., però tot això no importa perquè ell s’ho creu, es creu que val molt i transmet aquesta sensació a la gent que l’envolta i “obté èxit” a la vida.
En aquest post, intentaré explicar la meva opinió.
Jo crec totalment en la popular idea de “si vols, pots” o “impossible is nothing” com diu una campanya de publicitat, però em centraré mes en el “si t’ho creus ho ets”.
Tu pots portar una americana i uns pantalons molt lletjos, una camisa hortera i una corbata cridanera sortida d’un videoclip dels vuitanta, però si tu t’ho creus, la gent et mirarà amb admiració.
A continuació intentaré exposar un exemple pràctic sobre la teoria de la seguretat.
Suposem un home jove F de entre els 23 i els 28 anys i posem que treballa al departament de suport informàtic d’una immobiliària o una asseguradora (per a posar un exemple). Ell veu com el seu company D, posem que es un comercial, que ha intimat amb totes les companyes, “causa furor entre la muchachada” i té rècord de vendes (això últim no ho sabem del cert). F no entén res doncs D no utilitza bé els temps verbals acabats en amos (jugamos => juguemos), la seva cultura està entre el fitxatge de Henry i la destitució de Capello, vesteix amb uniformes de mafiós barato, un cinturó de pell d’algun estrany rèptil i sabates a conjunt que semblen tretes d’una tenda de lloguer d’esquís, intenta pentinar-se com un jugador de futbol i utilitza ulleres d’aquestes que venen a la platja.
La teoria confirma que aquest subjecte pot portar la roba més lletja i extravagant que pot trobar a la secció de trajes del zara, però en canvi ell es creu que es menja el món.
D’aquest cas es poden treure dues possibles explicacions, la primera queda fora d’aquest plantejament i explicaria el perquè de les companyes de feina però seria un tema físic i genètic. La segona és la que ens preocupa en aquest post, aquest personatge s’ho creu i això li dona seguretat. Ell entra per la porta amb aquell uniforme horrible, aquella palm últim model que no sap fer servir més que per a mirar l’hora i fer alguna fotografia de les noies que..., però tot això no importa perquè ell s’ho creu, es creu que val molt i transmet aquesta sensació a la gent que l’envolta i “obté èxit” a la vida.
2 comentaris:
Molt bé, feia temps que el tema girava pels nostres caps i encara no hi haviem escrit sobre ell.
El cas es que el Teorema de la Seguretat existeix, i confirma els casos de "gent guai sense saber perquè" que sovint existeix en ambients juvenils.
Hauriem, però de formular d'una vegada l'axioma i publicar-lo a la revista Science, o algo així.
La cosa quedari com:
"Toda persona que se lo crea, puede llegar al éxito, en todas sus formas, independientemente de sus capacidades humanas, sus limitaciones físicas, su cultura, o su mal gusto."
Per cert, molt bona la imatge tipus "clipart del powerpoint", per a mi la major obra visual que s'ha creat per a representar el terme "éxit": Un executiu arribant a una meta, de les de marató. Ni amb mil hores de brainstorming se m'hauria ocorregut.
Jajaja! Moltes gracies per el comentari de la foto. Dir que es cert que la idea es bona, tot i això crec que el que més impacta i potser se t'ha passat per alt pero estic convençut que ha sigut el que faci que creguis que la imatge és tant adecuada és la cara del personatge xD
Publica un comentari a l'entrada